Fa temps que treballem per impulsar el projecte de la targeta moneder com a eina per facilitar els ajuts d'alimentació a les persones que ho necessiten. Això permet garantir un servei més eficient, que promou l'autonomia i la corresponsabilitat, però sobretot la dignitat: les persones que se'n beneficien poden comprar als comerços normalitzats, augmenta la discreció i s'evita l'etiqueta i l'estigmatització. I finalment, una cosa tant simple com el dret a escollir allò que menjaràs.

Durant el 2016, a l’àrea de serveis a les persones s'ha atès a més de 800 persones, s'han realitzat gairebé 3000 intervencions, s'ha pagat subministraments, habitatge, beques, menjadors, atencions terapèutiques, medicaments, formació i suport en la recerca de feina, o transport. Pressupostàriament a Alella hi dediquem 74,58€ per habitant i la mitjana de Catalunya és de 49,17€.

És un fet que la pobresa ha augmentat arreu. Per això, l'afirmació “en aquest poble no tenim pobres ni gent necessitada” no és correcte. El perfil és diferent: fa vergonya demanar ajuda; tenim un 7,4% d'atur però la precarietat és freqüent; i possiblement les necessitats són diferents, no tant econòmiques sinó de relacions familiars, d'acceptació del canvi de situació econòmica “de més a menys”, etc. Sempre hi haurà gent que es voldrà beneficiar insolidàriament dels ajuts socials. No és gens fàcil demostrar que no ho necessiten i és la nostra obligació concedir el benefici del dubte davant el risc de deixar en una situació desprotegida a algú que realment ho necessiti. Us podem assegurar que els educadors i treballadors socials fan la seva feina rigorosament, i l'escletxa per “colar-se” a serveis socials és molt petita –sinó insignificant-. Rumors com “mira aquells que reben una ajuda i tenen un súper cotxe” o el tòpic de “és que només reben ajuts els de fora” els hem sentit moltes vegades amb impotència, sense que els que fan córrer els rumors demostrin res amb dades, simplement perquè és molt fàcil dir-ho. Però no podem permetre que es normalitzin: amb els drets de les persones no s'hi juga.

Les polítiques socials van més enllà de donar un ajut econòmic. Els recursos només són eines, si ens quedéssim només amb això crearíem dependència crònica de l'administració. Treballem per garantir els drets de les persones a través de l'acompanyament, els aprenentatges o els processos resilients -corresponsabilitzats entre les persones i la societat- que ens permeten adaptar, superar i renéixer d'una situació adversa.