L'Estat ens ha amenaçat amb l'exèrcit, amb les pensions, amb els estalvis. I no se n'ha sortit. També ha volgut atemorir-nos pidolant suport a la comunitat internacional, i tampoc no se n'ha sortit. Ha falsejat declaracions de la Comissió Europea i l'hem enxampat. Ha mentit i intoxicat. Fins i tot ha impedit el lliure exercici del dret fonamental a la participació política dels catalans a l'estranger, acabant així de perdre la poca legitimitat que ja li quedava. Hem rebut menyspreu, amenaces i insults des de totes les tribunes i molt comptades veus espanyoles ho han denunciat. En aquest Estat no hi podem confiar, en tot ell: institucions, partits, sindicats i patronals, i mitjans de comunicació.
El 27S dos milions de catalans hem dit Sí a la Independència. A través de les urnes hem donat el mandat democràtic inequívoc que posa el procés en la seva fase decisiva. Mentre el món ho té clar, a España sembla que només ho hagi entès el senyor Aznar López. Trist. España seguirà el seu demencial guió fins el final... o fins que els seus creditors i la UE la facin seure a taula per a parlar de la secessió.
Ara tot depèn de la nostra fortalesa. Depèn de la nostra determinació i resistència, sobretot ara perquè entrem en la fase política més dura i difícil. Hem de dir, però, que hi arribem molt ben entrenats. No només és España qui ens posa a prova la fortalesa, sinó que sovint també ho fem nosaltres mateixos, especialistes com som en complicar-nos-ho tot més del necessari. Som com som. Els acords ens arriben el darrer minut de la pròrroga. L'endemà de les eleccions, admirats per com s'està conduint el procés no obstant la frontal oposició i la guerra bruta de tot un Estat, uns estrangers ens deien que “estratègicament els catalans esteu ballant Espanya”. “Sou el Barça de la política”, ens van dir. Som-hi.