Ciutadans, a qui creien a l'UCI fent les últimes raneres, és viu i molt viu. I això no es pot permetre. Ciutadans és la veu de la consciència de la política, el garant de l'honestedat, la meritocràcia. És el Pepito Grillo que posa contínuament contra les cordes els ressorts del poder que dominen el bipartidisme. A Ciutadans el temen, saben, com ho saben els nacionalistes, que tenen la capacitat de fer caure el seu castell de cartes i desmuntar-los el quiosquet al bipartidisme. Ja van aturar un cop a Catalunya

Aquestes darreres setmanes han estat dures per al PP i el PSOE. Els seus pactes per repartir-se les butaques del Consell General del Poder Judicial; els seus conxabejos amb el separatisme; la pretesa reforma del delicte de sedició del PSOE amb el beneplàcit del PP; els casos de corrupció que continuen apareixent; uns pressupostos pactats amb Bildu i ERC; un Feijóo que ja entra en hores baixes assetjat pels “ayuser”. I ja ni els xefs que els cuinen les enquestes poden aturar la sagnia de vots.

Mentre Ciutadans seguia endavant amb una refundació exemplar. Desenes de reunions publicades a xarxes socials mostraven la força de les bases. Arrimadas trencava el meló de les pensions advertint que la caixa és buida i que l'actual sistema explotarà, no hi haurà pensions més enllà del 2035. Un discurs tan valent com necessari. Els liberals han posat contra les cordes tant el PP com el PSOE i els seus pactes. Han frenat la pujada del 4% als diputats. Arrimadas va derrotar el govern de Sánchez al Congrés en el debat sobre l'esmena als pressupostos. Una Arrimadas que està sent la millor versió de si mateixa i que torna a cridar la rebel·lió contra el bipartidisme. I les xarxes socials anaven plenes de tarongerets carregats d'il·lusió per recuperar l'espai liberal a Espanya.

I el bipartidisme entra en pànic. Com pot ser que segueixin tan vius amb la quantitat d'armes biològiques que els han llançat? Són immunes als virus? Com frenar-los? I tornen a engegar les pràctiques mafioses amb la inestimable ajuda d'alguns mitjans de comunicació. Per això els paguen bé, per col·laborar a assassinar el qui els posa contra les cordes, a qui els treu la màscara i deixa al descobert les seves misèries. Així apareixen avui aquests articles que no són notícia, però que la veu del seu amo els ordena publicar. I els “periodistes” submisos, callen i escriuen el dictat del dictador de torn. I així desapareixeran les democràcies.