Els antics grecs encunyaren el mot nóstos per definir el camí de tornada dels mariners a la seva terra, sovint després de molt de temps d'absència. Així, l'Odissea esdevé el relat paradigmàtic d'un gènere, els nóstoi.
La vivència del camí de tornada, o el camí de casa, és universal en el temps i en les geografies. El camí dels exiliats, en un viatge d'anada que ha de ser sempre provisional; el camí dels aventurers o el viatge interior, al camí de casa a l'escola i de l'escola a casa,  aquell que férem de petits, sols o acompanyats, un camí decorat per camps o per cases, per carrers rònecs, per un autobús, per paisatges desapareguts i ara transformats o irreconeixibles.
La nostra memòria ha fixat, a còpia de repeticions, imatges llunyanes en el temps, olors, sensacions que ens acompanyaren en els trajectes a l'escola. Mínims reductes de allò que fou ingènuament, sense pretensions de romandre, i que han esdevingut en cadascú petites fortaleses del record: una olor, un arbre, una porta rere la qual s'amagava algú, les ruïnes d'una casa abandonada...

Més informació en aques ENLLAÇ