Prenent com a punt de partida l'exposició “Spectrum”, conversarem a l'entorn d'allò que manca en les imatges, de subjectes i temps perduts. En un diàleg iniciat a tres bandes, i obert també al públic, ens aproparem a les fotografies entenent-les com a document inacabat que l'espectador basteix a partir de les seves experiències. Així, reflexionarem sobre la memòria i la capacitat de les imatges per evocar-la i vincular-s'hi. 

La fotografia e's un procediment que participa d'un espectacle de (des)aparicions, de presències i absències. D'acord amb Roland Barthes, la fotografia indicaria la mort  d'allò que representa, fins al punt que el subjecte fotografiat esdevé objecte, espectre.

Aquest projecte proposa un recull de fotografies d'arxiu. Retrats la majoria, que el temps i l'atzar han convertit en autèntiques abstraccions. Si tenen quelcom en comú, tot i la procedència diversa i desconeguda, és potser la presència del que podríem interpretar com un error. Els buits, els solapaments; són imatges que han perdut la seva consistència. Una singularitat que possiblement les va convertir en objecte de descart.

“Spectrum” sorgeix de l'atenció al que mostren aquestes fotografies, com també d'allò que hi manca. És per aquest motiu que un grup de poetes vinculats a les arts visuals ha estat convidat a endinsar-se en les imatges, a copsar-les a través del llenguatge. Una escriptura poètica i a voltes fantasmagòrica, que conduïda per Vicenç Altaió, Anna Gual, Joan Navarro, Chantal Poch, Gabriel Ventura i Ester Xargay, ha inventat nous futurs per a aquestes imatges sense passat.

La imatge no és mai una de sola. Davant la seva pretesa estabilitat, els documents anònims palesen encara més que cada fotografia és una font inesgotable d'altres imatges. Els seus significats tampoc no queden delimitats per la voluntat del fotògraf, ni d'aquells subjectes que, com els retratats,  hi van intervenir de diverses maneres. Els seus sentits es basteixen entre totes les persones que, en un moment o altre s'hi aproximin, entre elles, els espectadors mateixos. “Spectrum” no pretén, doncs, recuperar la memòria d'aquestes fotografies, el passat de les quals ignorem, sinó que convida a escoltar les veus polifòniques i disperses que emanen d'uns fragments de paper peribles i caducs.